Todo sobre la presentación podálica
Facebook
Busque en la Web


PRIMERIZA Y DE CULO, CESÁREA SEGURO (EL NOSTRE PART DE NATGES)
14/3/2012
Mai abans no havia sentit un amor tan intens, tan colpidor. Aquells ullets, aquell cos menut sobre el meu pit… Una realitat llavors confusa havia de capgirar la nostra vida, havia d’alterar el nostre ritme i enderrocar tot allò en què m’apuntalava. Aquells ullets, aquell cos menut sobre el meu pit... Tot s’havia de tornar tan salvatge...


Teníem previst un part a casa amb una llevadora independent. Però l’Isaac, per alguna raó que desconeixem, va decidir tirar pel dret, ser diferent, i es va asseure dintre meu per néixer amb els peus per davant.


Vam provar-ho tot perquè es girés, sempre guiats pels consells dels professionals de Marenostrum, amb els quals estàvem fent el curs de preparació al part. Postures tan inimaginables com incòmodes, tombarelles a la piscina, homeopatia, acupuntura, moxibustió (encara avui recordem amb un cert sabor agredolç l’olor penetrant d’aquella mena de barra d’encens enorme que em cremava els dits dels peus uns quants cops cada dia); fins i tot ens vam atrevir, no sense por, a fer una versió externa.


L’Isaac ho tenia clar, estava convençut del que feia, segur d’ell mateix, i, per més que li ho demanéssim, per més que li féssim saber com desitjàvem que tot fos fàcil, natural, íntim, animal, per més que li mostréssim el camí que havia de recórrer per poder-nos conèixer, ell no canviava de parer.


Després d’un embaràs plàcid, sense entrebancs, els últims mesos van ser un cúmul de nervis i d’incertesa. Els obstetres públics i privats amb qui ens visitàvem parlaven invariablement de cesària, i no s’estaven de mofar-se de la nostra angoixa sense adonar-se que la seva manca de respecte i delicadesa era com un dard al cor d’uns pares primerencs i desconcertats davant la poca professionalitat que regna en el món de l’obstetrícia, diguem-ne, “moderna i maquinitzada”.


“Primeriza y de culo, cesárea seguro”, reia un metge que ens va visitar al CAP.


“Va, dona, que avui en dia les cesàries no són com abans, la cicatriu ni es veu, et podràs posar el biquini! I no tindràs dolor!”, m’havia de sentir dir de familiars i amics benintencionats.


Però jo volia parir el meu fill. Sabia que n’era capaç. Sóc una dona, una mamífera, i, com a tal, puc fer el que la natura dicta, i no el que la incompetència i la desinformació tenen preparat per als nadons del segle xxi.


Desitjava viure amb intensitat el dolor que m’havia de guiar fins al clímax, que havia d’acompanyar l’Isaac en el camí cap a una nova vida. Anhelava l’olor de la vida, la penombra del meu territori, l’ajuda constant i silenciosa del Txema al meu costat, sempre, els gemecs que sortirien del meu jo més amagat... No podia ni imaginar-me com em sentiria si finalment el meu nen petit m’era arabassat per unes mans fredes i instrumentalitzades. Només sabia que, per molt que la cicatriu no es veiés, mai no s’esborraria.


Ja cap a la setmana 40 d’embaràs, i al límit de la nostra desesperació, la Mireia Marcos ens va obrir les portes del cel. La nostra llevadora no veia bé la idea de fer la dilatació a casa, i ella ens va oferir la possibilitat de fer-la amb Marenostrum. Per al part, ens va posar en contacte amb la Carme Guasch, una ginecòloga humana i respectuosa i amb una gran experiència en parts de natges.


Per fi podíem respirar tranquils. Ens havíem tret un gran pes de sobre. Teníem les coses clares i semblava que, de cop, ens havien marxat tots els dubtes i les pors. Només havíem d’esperar.


El dia 8 de febrer del 2009, diumenge, vam anar a Collserola a caminar una mica. Jo em sentia feixuga, però, alhora, tenia prou energia per encarar-me a les pujades, i ganes de respirar, d’escoltar, de contemplar la nostra ciutat, llavors als nostres peus... Era una criatura que buscava arrelar-se a la terra.


Al migdia, despres de dinar, van començar les contraccions. Sabia que el moment s’apropava, que faltava poc. No eren fortes. No eren seguides. Però estàvem a unes hores de conèixer l’Isaac, el nostre petit rialler.


El Txema i jo vam passar la tarda tranquil·lament a casa. Vam mirar una pel·lícula, vaig enllestir quatre coses, vam fer una mica de sopar i ens vam ficar al llit d’hora. Volíem dormir una mica per si el part avançava de pressa, i érem conscients que, tard o d’hora, hauríem de marxar cap a l’hospital.


Cap a la una de la matinada el dolor ja era molt més fort. No podia pensar en res més, i per suportar les embestides havia d’agenollar-me a terra recolzada al llit, respirant pausadament i fondo. Vam omplir la banyera, però no m’hi sentia còmoda i m’hi ficava a estones i en sortia de seguida.


Vam trucar a l’Alícia, que, després de fer-me un tacte, va dir-nos que estava d’un centímetre (potser n’eren dos, no ho recordo bé). No me’n sabia avenir. Tantes hores de contraccions, i només havia dilatat UN centímetre! En aquell moment em va caure l’ànima als peus. Vaig defallir. Em pesava massa el fet de saber que hauríem de sortir de casa en algun moment per anar a la clínica, on em posarien l’epidural, com ja m’havia anunciat la Carme que es feia per protocol en els parts de natges. I jo em preguntava: “Per què? Per què? Per què aquest dolor, si de totes maneres d’aquí a unes hores m’anestesiaran?” Havia perdut la fe en mi mateixa, havia oblidat el sentit de tot allò, em sentia fràgil, petita i tan incapaç... “No puc més, no puc més, no puc més...”


El Txema anava anotant, diligent, els minuts que passaven entre contracció i contracció i l’estona que durava cada una. Alhora, estava per mi. El necessitava tant... Sobretot quan el dolor era més fort, em deixava anar sobre ell, tot el meu pes sobre el seu cos, era el puntal que em sostenia i que m’alenava. I és que el sofriment no s’acabava mai. Se m’estava fent etern, i amb cada batzegada jo minvava, m’empetitia, m’esmicolava.


Ara hi penso i m’enrabio d’haver flaquejat d’aquella manera, d’haver viscut part del procés com una lluita de la qual el dolor havia sortit vencedor. Potser va ser la idea de


1


P a r t o d e n a l g a s . c o m
Parto de nalgas, todo lo que debería saber
Información y testimonios sobre la presentación y el parto de nalgas.

http://www.partodenalgas.com

para escribirnos pulse aquí
Google+